Llengua, cultura i societat - Aula 2

Públic

Declaro que aquest text és el resultat del meu propi treball i que no he utilitzat eines d’intel·ligència artificial. 

Esquema, paraules i clau i resum de “La diversitat lingüística” de Jesús Tuson a El llenguatge. Barcelona: Empúries, 1994. (pàg. 33-36)

3.1 La diversitat lingüística 

Esquema

1. Dificultat per saber la quantitat de llengües què hi ha al món. 
   1. Tendències a sobrevalorar les llengües oficials per part de les administracions. 
   2. No reconeixement de les llengües amb poc fruits literaris
   3. Dificultats de distinció entre llengua i dialecte. 
2. El càlcul més persistent calcula 4.000 llengües. De mitjana, una per cada 1.250.000 persones.
3. Grans diferències d’usuaris entre les llengües. 
   1. Llengües amb grans quantitats de parlants: Xinès (1.000 milions de parlants), anglès (350 milions), espanyol (260 milions), hindi (200 milions), rus, bengalí i àrab (150 milions). 
   2. Llengües minoritàries, com per exemple les llengües ameríndies: sioux (20.000 parlants), cherokee (10.000), fox (500), chinook (30) i tuana (10). 
      1. Històricament sotmeses a colonitzacions genocides o assimilades per la llengua estatal. 
      2. La majoria es troben en perill d’extinció 
4. Llengües i estats
   1. Tenint en compte tots els estats del món, es calcula una mitjana de 22 llengües per estat.
      1. Estats amb poques llengües: Portugal (1 sola llengua)
      2. Estats amb moltes llengües: Índia (unes 500 llengües) 
   2. Delimitacions artificials dels estats per processos colonials
   3. Diferències entre les fronteres estatals i les de les llengües. 
5. Continuïtats i discontinuïtats històriques de les llengües
   1. Modificacions del mapa lingüístic mundial
6. Plantejaments davant la gran diversitat lingüística
   1. Coneixement d’una sola llengua auxiliar (esperanto, volapuk, altres llengües “artificials”)
   2. Aprenentatge d’una segona llengua
      1. Imposició
      2. Convivència

Paraules clau

Llengües, Diversitat, Usuaris

Resum / Abstract

Tot i la realitzat globalitzada del món d’avui en dia, és força difícil saber amb exactitud la quantitat de llengües que s’utilitzen al món. Les tendències a sobrevalorar les llengües oficials, i a no reconèixer les llengües amb pocs fruits literaris, juntament amb les dificultats tècniques de distinció entre llengua i dialecte fan que hi hagi una àmplia forquilla d’opinions al respecte, fent del càlcul aproximat més persistent el d’unes 4.000 llengües. 

Considerant aquesta xifra com a xifra vàlida per fer qualsevol reflexió i estudi, queda clar que la mitjana d’utilització de les llengües d’una llengua cada 1.250.000 habitants aporta una xifra totalment allunyada de la realitat planetària. Fent recompte de la utilització de les llengües arreu, és fàcil observar les grans diferències entre les llengües. Diferències respecte a la quantitat d’usuaris de cada llengua (des de 1.000 milions de parlants de xinès fins a 10 parlants de tuanam, llengua ameríndia) o de quantitat de llengües per estat (des de l’única llengua que es parla a Portugal, el portuguès, fins a les, aproximadament, 500 llengües que es parlen a l’Índia). 

Aquesta segona consideració, a més a més, obre el ventall a tot un conjunt de factors geopolítics i culturals que giren al voltant de les continuïtats i discontinuïtats històriques de la llengua respecte un territori, a les diferències entre les fronteres estatals i les de les llengües i la gran quantitat de possibles plantejaments lingüístics mundials que es poden fer per interconnectar les societats davant de la gran diversitat lingüística. 

Bibliografia: 

Jesús Tuson, “Les llengües”, El llenguatge. Barcelona: Empúries, 1994. p. 33-47